dilluns, 4 d’abril de 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol VIII

Vincent van Gogh a Arlès

En cert sentit, però, jo sentia les passes del meu adorat pintor en aquells carrers, al bell mig de les placetes, sota l’oratge càlid. Vull dir que me l’imaginava en el marc de les seves passejades: per aquí -em deia, mirant les llambordes- devia travessar Van Gogh, quan tornava de pintar les vinyes i els fruiters florits; o, un xic més enllà: per aquí devia petar la xerrada amb el carter Roulin o amb  Madame Ginoux, l’Arlesiana. I encara, davant d’un cafè: mira, aquesta sembla la terrassa del  Cafè de La nit estrellada. I, en passar davant d’una casa que em recordava la Casa Groga, el veia a la seva habitació  pintada de blau on havia copsat l’ànima de gira-sols i cadires i havia cercat inútilment de trobar la seva, sense escatimar obsessions i angoixes. I sota el mateix cel que li va descobrir la llum del Mediterrani, recuperava per a mi la lluita de l’home solitari assedegat d’amor.


No pintis més la vella paleta ni els pinzells
damunt d’aquesta tomba que tanca cendra freda.
Per què recordar, al qui dorm en la pau de la terra,
la violència de l’obsessió que el destruí?  

1 comentari:

  1. El vell amic Van Gogh caminant per Arlés i pintant dins la seva habitació blava i groga, sense sospitar que arribaria a ser el teu somni i el de molta gent, ves per on. Felicitats.

    ResponElimina