SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol VII

Com si jo no fos la Carme

Aquell matí em vaig llevar sense presses. El dia clar convidava a sortir al carrer i vaig decidir fer aquells encàrrecs que havia anat deixant de banda. Tot em feia embadocar, els balcons florits, les gemmes tendres dels arbres, els aparadors amb roba acolorida i, sobre tot, aquell cel tan blau. Quan va sonar el mòbil, vaig alegrar-me de veure el seu nom a la pantalla però quan vaig penjar, tot s’havia enfosquit al meu voltant. Vaig començar a córrer maleint mentalment les motos aparcades i les jardineres instal·lades a la vorera i els desconeguts que em creuaven indiferents, mers obstacles que em barraven el pas i alentien la meva cursa angoixada. Com si jo no fos la Carme, amiga dels carrers estrets, la noia que teixia passos incerts.