dijous, 26 de maig de 2011

La daurada parmèlia

Un viatge quiet...

Enfonso la mà dins la capsa de llauna i agafo, a l’atzar, una de les pedres; és petita i aspra, grisa amb vetes del color de la sorra del Wadi Rum. Els contorns del menjador de casa s’esborren i em trobo caminant acalorada per un congost de parets altíssimes, que en alguns punts s’ajunten i deixen només una escletxa per on s'entreveu un trosset de cel blau. Després de la visió sobtada del Tresor nabateu, excavat a la pedra, l’horitzó s’eixampla en una gran extensió de terra ocre envoltada de murs de roques irisades, de formes capritxoses, on els déus i els homes han deixat petjada. M’ajupo per agafar una pedra i la premo amb força per sentir-me més segura en l’espai immens de Petra. Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.


dimecres, 6 d’abril de 2011

Homenatge a Sòtades de Maronea


Verbàlia 2.0 – Ludolingüística

Al llibre de Màrius Serra “Verbàlia 2.0”, he trobat novament  la història de Sòtades, l’amic del Càrmides i la Glauca, a qui s'atribueix  la invenció del palíndrom. 

N'he apuntat unes quantes definicions, per fer un petit homenatge al poeta que jugava amb les paraules i que ens ha fet conèixer la Maria Àngels Anglada.

Acrònim: És un mot format amb les lletres o síl·labes inicials d’un sintagma, com per exemple INRI (Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum) o RADAR (Radio Detection And Ranging), RENFE, FIAT, VERDI(Vittorio Emanuele Re d’Italia).

Acròstic: Paraula o frase inserida en una composició literària, habitualment un poema, que es pot llegir en vertical o en diagonal, reunint les lletres que ocupen uns llocs determinats. Exemple: MIRÓ
Forta pictòrica Matèria
                               Impregnada
                       d’una Refractibilitat
                               cOngestionant

Anagrama: Mot o frase format per la transposició de les lletres d’un altre mot o una altra frase, com l’apel·latiu Avida Dollars que André Breton adjudicà a Salvador Dalí. Altres exemples: Piet Mondrian = I paint modern; Montserrat = trastornem; imatge = agitem; Màrius Serra = Res us rimarà.

Bifront: És una paraula o frase que permet els dos sentits de lectura. Ex.: Roma= amor. Quan les dues lectures coincideixen, el bifront és també un palíndrom, ex.: anilina, la ruta natural.

Calembour: Designa el joc de paraules per antonomàsia; la seva presunta gràcia rau en una distorsió lingüística. Exemple (per dir que a la Reina Maria Cristina li agradava el beure):
La reina al sopar del Ritz
No duia mantell ni corona
Però portava mantellina,
I que n’estava, de mona!

Contrapet: Artifici de transposició que consisteix a l’intercanvi de lletres o síl·labes a l’interior d’una frase per generar-ne una altre que canviï el significat anodí de la primera per un de xocant. Ex.: Observava les cames de la moixa/Observava les mames de la coixa.

Encast: És un joc d’addició que consisteix a inserir un mot en el cos d’un primer per obtenir-ne un tercer. P.e. si a lament hi afegim cera podem aconseguir laCERAment.

Laberints i Multiacròstics: Combina les lectures horitzontal, vertical, diagonal i àdhuc la circular.

Mots encreuats: Enigma múltiple que consisteix a emplenar una graella amb lletres que formen paraules en el sentit horitzontal i vertical de la lectura.


Oxímoron: És un tipus d'antítesi que confronta mots de significat oposat i teòricament excloent, com ara fosca claror o jove vell.

Palíndrom: Paraula o frase que es llegeix igual de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. Ex.: anilina, Anna, Català a l’atac. Els primers exemples, que no es conserven, són atribuïts al poeta traci Sòtades de Maronea.

dilluns, 4 d’abril de 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol VIII

Vincent van Gogh a Arlès

En cert sentit, però, jo sentia les passes del meu adorat pintor en aquells carrers, al bell mig de les placetes, sota l’oratge càlid. Vull dir que me l’imaginava en el marc de les seves passejades: per aquí -em deia, mirant les llambordes- devia travessar Van Gogh, quan tornava de pintar les vinyes i els fruiters florits; o, un xic més enllà: per aquí devia petar la xerrada amb el carter Roulin o amb  Madame Ginoux, l’Arlesiana. I encara, davant d’un cafè: mira, aquesta sembla la terrassa del  Cafè de La nit estrellada. I, en passar davant d’una casa que em recordava la Casa Groga, el veia a la seva habitació  pintada de blau on havia copsat l’ànima de gira-sols i cadires i havia cercat inútilment de trobar la seva, sense escatimar obsessions i angoixes. I sota el mateix cel que li va descobrir la llum del Mediterrani, recuperava per a mi la lluita de l’home solitari assedegat d’amor.


No pintis més la vella paleta ni els pinzells
damunt d’aquesta tomba que tanca cendra freda.
Per què recordar, al qui dorm en la pau de la terra,
la violència de l’obsessió que el destruí?  

dimecres, 30 de març de 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol VII

Com si jo no fos la Carme

Aquell matí em vaig llevar sense presses. El dia clar convidava a sortir al carrer i vaig decidir fer aquells encàrrecs que havia anat deixant de banda. Tot em feia embadocar, els balcons florits, les gemmes tendres dels arbres, els aparadors amb roba acolorida i, sobre tot, aquell cel tan blau. Quan va sonar el mòbil, vaig alegrar-me de veure el seu nom a la pantalla però quan vaig penjar, tot s’havia enfosquit al meu voltant. Vaig començar a córrer maleint mentalment les motos aparcades i les jardineres instal·lades a la vorera i els desconeguts que em creuaven indiferents, mers obstacles que em barraven el pas i alentien la meva cursa angoixada. Com si jo no fos la Carme, amiga dels carrers estrets, la noia que teixia passos incerts.

dimecres, 23 de març de 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol VI







La casa Vicens del carrer de les Carolines

No mirava pas cap a l’esquerra, en direcció a la Avinguda Príncep d’Astúries, no volia veure els edificis alts i lletjos que empetitien la casa Vicens: la seva vista m’entristia i m’enrabiava; guaitava cap a la dreta, i admirava la façana acolorida del palau encantat. Esguardava, més enllà, els dies de la meva infantesa i adolescència, quan la majestuosa reixa de fulles de palma donava la volta a la cantonada i arribava ben amunt de la avinguda encerclant un jardí que s’endevinava frondós, on una glorieta vigilava el carrer com un àngel guardià del paradís.



diumenge, 13 de març de 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol VI

EL PALAU DELS CAVALLETS DE MAR



El Palau dels cavallets de mar estava amagat darrere unes branques de corall vermell. Els espais estaven separats per plantes marines de color taronja, rosa i blanc. Estrelles de mar feien de tessel·les d’un mosaic canviant que cobria tot el fons i unes meduses curioses aconseguien que cada estança semblés coberta per una cúpula iridiscent que deixava entreveure el blau infinit. Peixets multicolors entraven, es creuaven i sortien amb llibertat mentre petxines vàries entreobrien llurs valves amb admiració davant la bellesa de les perles que exhibien unes ostres coquetes.

Dos cavallets de mar van sortir del palau i es van aferrar amb la cua a unes algues del jardí. Esperaven visita... 

  

dissabte, 12 de març de 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol VI

ELS GEGANTS

M’agraden els gegants i al llarg dels anys n’he vist un munt de desfilades per tot Barcelona, tantes que gairebé en puc reconèixer cadascun d’una ullada. No els haig pas d’anomenar tots perquè potser no compartiu la meva admiració, però sí que us voldria parlar dels meus preferits.

En Roc i l’Eulàlia, Gegants de la plaça Nova, ballen plens de gràcia tots els ritmes dels grallers mentre es miren amb ulls d’enamorats.

Els Gegants del Pi, en Mustafà i l’Elisenda, ell bru i musculós i ella rossa i fina, llueixen les seves capes llarguíssimes i demostren a tothom que l’orient i l’occident poden caminar plegats.

M’agrada sentir els crits d’admiració de la gent quan apareixen majestuosos els Gegants de Santa Maria del Mar: el Rei Salomó porta ben dret el seu ceptre mentre la Reina de Saba, bella i enjoiada, aixeca airosament el seu ventall de plomes.

No  faré esment del seguici de capgrossos ni del Miquelet guarnit amb tot d’embotits penjats a les espatlles perquè no m’agraden gaire, sinó que us parlaré dels Gegants de la Barceloneta, en Pep Barceló, pescador eixerit, i la Maria la Neta, peixatera ufanosa, que comparteixen glòria amb la reialesa junt amb els Gegants del Raval, el senyor Ramón i la Lola, i els seus veïns del Casc Antic, en Peret el Fanaler i la Marieta de l’ull viu, tant ben plantada.

El bestiari desfila plegat; el drac, la víbria i l’àliga fan esglaiar la canalla, que es tranquil·litza quan veu venir el bou, la mulassa, el lleó  i la tarasca i riu amb els cavallets cotoners,  bufons i lleugers.

I acabo amb l’arribada de la processó a la plaça de Sant Jaume, quan és fa el silenci i la música recomença més suau perquè els Gegants de la Ciutat, el rei Jaume i la reina Violant, ens obsequiïn amb la seva dansa cadenciosa i distingida.