Surto de l’Escola i busco Júpiter sota la lluna en quart creixent però no el trobo. Vaig donant voltes a la consigna “transformem la vida en la contemplació de la vida” i penso que aplicar-la a la quotidianitat és ben difícil. Mentre pujo per la Via Laietana giro el cap, com sempre, cap al Palau de la Música i veig que un raig de llum rosa assenyala com una sageta les columnes florides de la façana. M’hi apropo, intrigada, i comprovo que no és res més que un fluorescent del sostre del vestíbul del Petit Palau. Però, que bonic feia, de lluny!
Continuo pel carrer Comtal i giro el cap, com sempre, cap als aparadors de Raima. Quin esclat de colors! Groc, carbassa, morat, vermell, blau, lila, verd, fúcsia… Cada color fa més bonic el que té al costat. M’hi aturo una bona estona mirant embadalida les carpetes, les capses, els arxivadors, els estotjos i les cartolines. M'ho emportaria tot!
He anat a la “Fonda España” del carrer Sant Pau, inaugurada el 1859 i restaurada per Lluís Domènech i Montaner entre els anys 1900 i 1902. M’he acostat al saló del fons per admirar una vegada més les sirenes esgrafiades envoltades de peixos. Aquest cop m’ha vingut al pensament La fada de Roses a qui les seves companyes del Pirineu deien Sirena i que també estimava els coralers. Qui sap si Mossèn Cinto va voler visitar la nova “Fonda España” i, en veure aquest gran mural marí, es va omplir de malenconia tot recordant la seva fada empordanesa, imaginada en els dies de glòria.
Quan surto al carrer, la lluna plena de gener lluu amb un halo esplendorós. Continuo buscant Júpiter però no el trobo.
Estic contenta en retrobar-te. Ja saps com m'agraden els teus escrits imaginatius però assenyats. El teu recorregut és perfecte per enlairar l'ànim. Fa temps que no visito la Fonda Espanya; darrerament hi feien obres i pel que dius ara ja deu lluir. Jo ahir també vaig contemplar la bellesa d'una lluna esplèndida. Continua cercant Júpiter i potser algun dia el trobaràs. Una abraçada
ResponElimina