NO EM DIC LAURA

Records d'infantesa

Alguns records d’infantesa se’m barregen i haig de recórrer a les petites fotografies en blanc i negre i marges dentats per endreçar-los. Però d’altres són ben nítids: em veig un diumenge qualsevol d’hivern deixant la mà del pare per agafar-me a la reixa que protegia el pas dels Ferrocarrils de Sarrià al bell mig de la Via Augusta. Amb quina emoció esperava des de dalt l’arribada dels trens que ben aviat alentien el pas per aturar-se a la estació de Muntaner. Quan es tornaven a posar en marxa, els seguia admirada mentre s’anaven fent cada cop més petits i finalment desapareixien. M’hi hauria estat tot el matí però només m’hi podia estar l’estona que permetia la paciència del pare.