“Si l’aigua no xopa les arrels d’un arbre, no en collirem cap fruit. Per això, en començar d’escriure els meus records, faig memòria dels meus avis.”
El meu avi matern, com a antic soldat de la llunyana Roma, va tenir dret a un tros de terra a Tarraco. Amb l’entusiasme d’home lliure, hi va plantar oliveres, avellaners, pomeres i presseguers, i hi va criar gallines portades d’Orient que eren el seu orgull. Va prendre com a muller la filla d’un pescador que li va saber encomanar l’amor per la mar, tant propera.
M’agradava mirar-lo quan li vagava d’asseure’s a un marge del bancal per tallar branques d’olivera que les seves mans gruixudes transformaven en tota mena d’estris. Un estiu, vaig observar que es retirava cada vespre a un racó del pati on el sentia trastejar, fins que es feia fosc, però per més que li ho demanava no em deixava que m’hi acostés. Fins que una nit fresquejant em va oferir amb molt de misteri la cosa més bonica que hagués fet mai: una nina preciosa, esvelta i de cara somrient i el més meravellós era que tenia el cos articulat. Com hi vaig jugar! La vestia amb túniques de lli a l’estiu i de gruixuda llana a l’hivern. La feia caminar, la feia ballar, la feia asseure’s a la meva falda, la feia que m’abracés. La nina m’ha acompanyat sempre més i quan la miro, veig encara els ullets espurnejants del meu avi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada