Tinc aquí, damunt la meva taula,
un xic de terra d'Armènia.
L'amic que me l'ha regalada es pensava
que m'oferia el seu cor -sense imaginar-se
que alhora em donava els dels seus avis.
No en puc separar els ulls -com si hi haguessin arrelat.
Terra porpra. Em pregunto: d'on li ve aquesta vermellor?
UN GRAPAT DE PETXINES
Tinc aquí, davant meu,
un grapat de petxines.
Les he anat recollint
a les cales pregones
un estiu rere un altre.
M’agrada resseguir
llurs estries perfectes.
Són bocins de ma vida
viscuda en dies plens
de cel, llum, sorra i mar.
Un grapat de petxines,
harmonia de formes.
Maria Carme, és francament bonic. Avui m'hi he pogut passejar una mica i m'ha agradat molt. Comencem molt bé l'any!!! Fins aviat
ResponEliminaCarme, avui m’he passejat pel teu bloc , ple d’imatges, poesia iuna delicadesa extraordinària.
ResponEliminaRaimunda