Fa un mes que visc a Gràcia i crec que ja puc dir que la començo a conèixer. M’agrada caminar pels seus carrers de noms evocadors i parar-me a les nombroses places plenes de vida: la plaça del Diamant, que encara s’estremeix amb el crit de la Colometa, la plaça del Sol, amb reminiscències de “Camí de Sirga”, la plaça Rovira, on un senyor Rovira de bronze mostra el seu projecte de l’Eixample, la plaça Trilla, petit oasi de palmeres, la plaça del Rellotge, que té al bell mig un enorme campanar civil, i moltes més que farien la llista massa llarga. M’agrada descobrir els ateneus, cercles i cooperatives que van ser el cor de la vida social i cultural del barri. I m’agrada anar als cinemes Verdi: mentre faig cua per veure-hi una bona pel·lícula sento parlar en un munt d’idiomes i, al sortir, puc provar la cuina de qualsevol país de la Mediterrània.
dimecres, 2 de març del 2011
dilluns, 28 de febrer del 2011
SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol IV
ODA A AFRODITA de Glauca de Quios
Des del seu calze verd s'esbadella la rosa
i les aloses neixen trencant l'ou pigallat.
Tu, en canvi, dea feliç, amb resplandor de perla
sorgires dels mil llavis de la mar blau-rient...
------
Bella Afrodita
tens resplendors de perla
al teu somriure.
Des del seu calze verd s'esbadella la rosa
i les aloses neixen trencant l'ou pigallat.
Tu, en canvi, dea feliç, amb resplandor de perla
sorgires dels mil llavis de la mar blau-rient...
------
Bella Afrodita
tens resplendors de perla
al teu somriure.
dimecres, 16 de febrer del 2011
SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol III
AMANTS ADOLESCENS
Passegen al capvespre
envers un setè cel
de primeres frisances,
batecs desconeguts.
Dits tímids ressegueixen
els cossos anhelants
que s’uneixen en besos,
desigs, complicitats.
Perdura a la memòria
el record dels edèns
creats per mans maldestres
d’amants adolescents.
SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol III
Cupido va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apol·lo estava a punt d'atrapar-la, Dafne li va demanar al seu pare Peneu que li traiés la bellesa, i aquest la va convertir en un llorer. Apol·lo, trist i resignat, va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre porta una corona de llorer.
![]() |
| Gian Lorenzo Bernini |
dimarts, 8 de febrer del 2011
SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol II
“Si l’aigua no xopa les arrels d’un arbre, no en collirem cap fruit. Per això, en començar d’escriure els meus records, faig memòria dels meus avis.”
El meu avi matern, com a antic soldat de la llunyana Roma, va tenir dret a un tros de terra a Tarraco. Amb l’entusiasme d’home lliure, hi va plantar oliveres, avellaners, pomeres i presseguers, i hi va criar gallines portades d’Orient que eren el seu orgull. Va prendre com a muller la filla d’un pescador que li va saber encomanar l’amor per la mar, tant propera.
M’agradava mirar-lo quan li vagava d’asseure’s a un marge del bancal per tallar branques d’olivera que les seves mans gruixudes transformaven en tota mena d’estris. Un estiu, vaig observar que es retirava cada vespre a un racó del pati on el sentia trastejar, fins que es feia fosc, però per més que li ho demanava no em deixava que m’hi acostés. Fins que una nit fresquejant em va oferir amb molt de misteri la cosa més bonica que hagués fet mai: una nina preciosa, esvelta i de cara somrient i el més meravellós era que tenia el cos articulat. Com hi vaig jugar! La vestia amb túniques de lli a l’estiu i de gruixuda llana a l’hivern. La feia caminar, la feia ballar, la feia asseure’s a la meva falda, la feia que m’abracés. La nina m’ha acompanyat sempre més i quan la miro, veig encara els ullets espurnejants del meu avi.
dilluns, 7 de febrer del 2011
SANDÀLIES D'ESCUMA - Capítol I
Sota l'ombra de l'estil de Maria Àngels Anglada...
La cosa més bella del món
no és l'or que atrau la llum
ni la seda que entapissa parets
sinó el vidre transparent, el maó fi i la rajola acolorida
que fan del Palau de la Música
un esclat de bellesa.
Hi afegeixo el batec de tants cors
i tots els aplaudiments emocionats.
dimarts, 25 de gener del 2011
QUADERN D'ARAM - Capítol VII
Fins a perdre's de vista
Al Nord, damunt d’un tossal
allargassat,
Ultramort vigila el Ter
que serpenteja llunyà
entre canyes i pollancres.
A Migdia, compta els camps
ben esquitxats
de presseguers i pomeres,
i els bells pobles arraulits
al voltant dels campanars.
A l’Orient busca afanyós
la mar de Pals
que, prop del Montgrí, encercla
les Illes Medes, fosques
com vells vaixells ancorats.
I a Ponent, corprès admira,
majestuosa
darrere valls i turons,
la serra del Canigó,
bressol d’herois i de fades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






