dijous, 26 de maig del 2011

La daurada parmèlia

Un viatge quiet...

Enfonso la mà dins la capsa de llauna i agafo, a l’atzar, una de les pedres; és petita i aspra, grisa amb vetes del color de la sorra del Wadi Rum. Els contorns del menjador de casa s’esborren i em trobo caminant acalorada per un congost de parets altíssimes, que en alguns punts s’ajunten i deixen només una escletxa per on s'entreveu un trosset de cel blau. Després de la visió sobtada del Tresor nabateu, excavat a la pedra, l’horitzó s’eixampla en una gran extensió de terra ocre envoltada de murs de roques irisades, de formes capritxoses, on els déus i els homes han deixat petjada. M’ajupo per agafar una pedra i la premo amb força per sentir-me més segura en l’espai immens de Petra. Un viatge quiet, una visió il·luminada pels colors del record.


1 comentari:

  1. Carme, suposo que aquest viatge deu ser real , Quina sort haver pogut està en aquests lloc tan emblemàtic. El record ens ajuda a reviure tot allò que ens ha emocionat.
    Raimunda

    ResponElimina